DESCOBRINT L'ISLAM
Les ponents, autèntiques aventureres i amants de veure món, ens expliquen la seva experiència descobrint el món islàmic, trencant prejudicis i desmentint tòpics. Una altra cara de l'islam que van descobrir a través dels ulls de les dones.
ANA MARIA BRIONGOS - "Amistats per tota la vida"
Física i escriptora, 50 anys viatjant entre mapes i llibres.
En aquella època, la gent jove viatjava a la Índia per descobrir-se, buscar els seus gurús i la seva realització personal. Però ella no buscava cap gurú, així que va embarcar a Barcelona cap a Beirut (Líban), agafant un autobús que passava per Síria, Jordània, Iraq… Els autobusos anaven plens de gallines, cabres, nens esbojarrats i gent que s’aturava al mig del desert a resar. Ella no tenia telèfon ni res per comunicar-se amb la seva família, el que li va semblar la part més interessant i excitant.
“Si una va pel món amb una actitud determinada i sap buscar-se les companyies, no té problemes”
Quan va arribar a Afganistan, va descobrir un país fantàstic i diferent, atrapat en un pessebre de l’època de Jesucrist. Un país pobre i digne que vivia en temps passats. Parlaven poc i miraven molt. Era sorprenent que una dona de 20 anys viatgés sola i no trobés cap problema fent-ho.
En el món musulmà hi havia respecte per les dones i l’acollien com una filla. Va arribar a Kandahar (la ciutat on va viure Osama bin Laden), una ciutat de desert i de basar, on les caravanes dels hippies que anaven a la Índia paraven a comprar. Va començar a treballar fent les seves Spanish omelettes pels sopars i, així, no pagava hotel i guanyava diners.
“En aquell moment, era rica en temps però pobre amb diners”
Cada matí anava al basar i la coneixia tothom. On anava cada dia a esmorzar, hi havia una foto del tsar de Pèrsia ai la princesa Soraya i, al costat, hi havia la seva foto, perquè la consideraven la persona més estranya que vivia en aquella ciutat.
A la tarda quedava amb una amiga que vivia a la casa del costat que només podia sortir al carrer amb xador (mocador gran que cobreix el cap i el cos). L’Ana, per sortir amb ella, es posava el de la sogra de la seva amiga que, al tenir-ne només un durant tota la vida, estava suat i brut. Passejaven per Kandahar i eren invisibles, ningú les coneixia. Podien aturar-se a les botigues o al costat d’homes i escoltar-los. La va sorprendre aquesta forma d’observar el món per les dones, que no sortien si no era sent invisibles. Va establir relacions molt importants amb les dones amb qui passava hores entenent-s’hi com podia. Va entrar en un món afganès que molt poca gent podia veure, per ella era com un conte de fades.
“Va trobar la llibertat absoluta i total perduda en el món”
Llavors, va començar a veure que una dona sola pel món, amb una carrera acabada és algú, però si no tenia res, rebia un nom més despectiu. Així doncs, va tornar per acabar la carrera de física i va demanar una beca al govern d’Iran per aprendre Persa a l’ambaixada de Madrid. Al cap d’unes setmanes va rebre una beca per anar a la Universitat de Teheran, ja que ningú havia demanat mai res allà.
Iran era modern i ric, ja que, amb la pujada de preu del petroli, s’havien enriquit molt. La universitat i la residència eren fantàstiques. La van posar a classe de doctorat de llengua i literatura persa quan ella no sabia ni l’alfabet persa. Es va defensar com va poder i va aprendre persa de carrer. Ara pot escriure cartes i llegir titulars, però no donar una conferència. Es comunica bé.
Va treballar a Iran fins que fa arribar la revolució i a Afganistan fins que van arribar els soviètics. Quan va arribar la guerra Iran-Iraq (que va durar 8 anys), va tornar a Barcelona, es va casar i va tenir fills. Quan van ser grans, va tornar a Iran per saber qui havia recolzat a qui encara estava al poder. La gent que ella coneixia de la universitat estaven occidentalitzats i tenien poder adquisitiu alt, però tothom va donar suport a la revolució per treure el tsar, un dictador duríssim. Els aiatol·làs van pujar al poder i encara ara el mantenen, com si a occident els bisbes governessin amb clergues com a funcionaris.
“Tot això s’havia d’escriure a part del què diuen les televisions i els periodistes.”
Llavors va anar a viure amb una família del basar (qui manté la revolució) en un món molt musulmà i xiïta. El pare es llevava cada matí per resar mentre el fill ballava rap de Los Ángeles fet pels perses que havien sortit del país. Un món totalment esquizofrènic. Va pensar que tot això ho havia d’escriure. Els mitjans tenen dificultats per explicar el que passa veritablement a les cases, s’ha de veure durant molt de temps, és important que la gent que no és periodista també pugui explicar històries.
No és periodista, ha voltat pel món perquè ha volgut, per entendre i comprendre els altres, als països maltractats pels mitjans, com són, quines preocupacions tenen, perquè la religió té tan de pes…
S’ha de viure d’aventures i il·lusions. No us quedeu a casa asseguts estudiant i pagant. Aneu a veure món.
CRISTINA SOLIAS - "Una filosofia de vida"
“Periodisme de primer món”
Més tard, va trobar feina Rac1, on és editora dels informatius de la tarda i, també, enviada especial del departament internacional, un departament que van crear a la seva mida per no reprimir el seu desig de viatjar. Ser enviada especial comporta estar a casa teva tranquil·lament o de festa i rebre una trucada del teu cap per marxar immediatament. Arribes al lloc i has de començar a saber el que està passant a mesura que està passant, breaking news.
Va estar cobrint la campanya de Trump i quan va guanyar, des del wifi d’un Starbucks perquè va deixar fora tots els periodistes exsrangers. També va cobrir quan Theresa May va arribar al poder, el corralito de Grècia o la ruta dels refugiats, caminant amb ells des de la frontera de Macedònia dormint amb tendes, petits hotelets que anaven muntant… Els va acompanyar durant 3 setmanes, fins a Viena, va fer relació amb ells i va celebrar quan li van enviar un missatge que havien arribat a Alemanya.
Li va seguir cridant el periodisme internacional, però la història es canvia a les guerres i, quan va començar el fenomen islàmic, va anar cap a Líbia (primer califat fora de l’orient mitjà), Iraq (ofensiva de Mossul), Rakka (califat de Síria i capital de l’estat islàmic.) En situació de guerra, diu Cristina, cauen els estereoetips i la seva pudorositat, el més important és la supervivència i pots arribar molt més a les persones que en altres viatges. En una guerra la gent treu el millor i pitjor de cadascú. Amb molta empatia acabes entenent el que fa la gent.
“És impossible entendre el món islàmic des d’ulls occidentals.”
A Líbia hi va anar després de la Primavera Àrab i la caiguda de la dictadura de Gaddafi, ajudats per l’OTAN. El país no va tenir tutela internacional i occident va deixar que avancessin sols i es convertissin en una democràcia. Llavors va ser quan va entendre que molts dels problemes són per les actituds d’occident. Anys enrere, a Líban, no eren tan religiosos, havia vist dones pel carrer però, aquesta vegada gairebé no veia dones o les veia tapades. Quan als estats s’hi governa amb la religió acaba resultant un problema. La religió, diu, hauria de ser una cosa privada, que cadascú fes a casa seva i el govern se’n deslliurés.
Es posava també el mocador per passar desapercebuda, per no cridar l’atenció i escoltar la conversa o introduir-se en l’ecosistema on es veu que no ets d’allà. No cal ser el centre d’atenció.
Va aconseguir els permisos per estar encastada al front de Sirte i conviure en el seu dia a dia. Els periodistes que van junts, solen fer un equip i dormir junts per protegir-se. Quan van arribar a una zona perillosa, van agafar les noies i les van apartar perquè no era segur. No podien arribar al poble, així que les van deixar a l’hospital de campanya més proper, que estaven bombardejant, i van acabar patint més que al front.
“Una altra cara de l’estat islàmic.”
Si no tens temps suficient per estar tranquil·lament en un país, el millor és pagar més diners perquè algú t’ajudi: els fixers, persones locals que t’ajuden a traduir, moure’t, té contactes i et permeten arribar més ràpidament a les històries. Solen ser molt cars i només ho poden pagar els grans mitjans i, en punts mediàtics, solen estar tots agafats. La Cristina, a vegades, anava a les universitats a buscar algú que parlés anglès i resultava més barat.
Un fixer els va convidar a casa seva i va deixar a les noies a un menjador amb dones que no entenien, només miraven i reien. Tot i que els interessava més estar a la taula dels homes, on es parlava del front, amb les dones van acabar fent-s’hi entendre i es van adonar que havien entrat dins una bombolla que qualsevol home no hagués entrat mai. Les dones deien que, amb estat islàmic, s’hi vivia millor, els occidentals “van venir com si fossin àngels”, van portar aigua, menjar, van acabar amb el pillatge, donaven serveis bàsics… Però després els van abandonar.
“Guerra 2.0”
També va estar amb l’exèrcit de Bagdad, en comptes de guerra urbana com a Sirte, era una guerra de terreny, de pel·lícula, amb tancs, avions… Al front es veia amb els binocles al poblat que havien d’alliberar. El comandant anava amb un iPad i cada nit els ensenyava com avançava la guerra, els pobles que alliberaven envoltant el setge fins al moment en què les forces especials van entrar al centre.
Els camperols, que no havien vist mai una arma, se sorprenien de veure-la allà. Amb el seu sou es compraven mòbils i cada dia es feien selfies amb ella. El general li va posar un soldat de guardaespatlles perquè pogués entrevistar a tothom sense por que l’assetgessin, com havia passat en altres ocasions.
Al final, la dona occidental pot tenir llibertat absoluta en un país així, es pot considerar més lliure que aquí. Són un tercer sexe, no ets una dona musulmana lligada a les seves normes patriarcals i pots entrar a les reunions d’homes, Tenint respecte per les seves coses i entenent el que estan vivint, les seves actituds són ben rebudes.
“Coneixen molt bé occident, més que nosaltres el que coneixem d’ells”
No va tenir problemes però, pels cànons occidentals, sembla que estiguin veient una Barbie i els sobta. L’única mala experiència que ha tingut va ser a Palestina, Hebron. La Cristina es va posar entre un grup de palestins amb un fotògraf, però quan ell es va quedar més endavant, la van començar a envoltar i a tocar. Va córrer cap al fotògraf i van marxar.
S’ha de vigilar, diu la Cristina, fins on pots arribar i on no, saber on vas i no cridar l’atenció, anar ample, buscar ser discretes… S’ha d’anar amb compte per aquests països, sobretot si vas sola, ja que tenen l’estereotip de dona permissiva occidental, amb la que pots fer el que vulguis. Ells veuen les nostres televisions, estan enfocats a occident. Com més religiós és el país, més contingut occidental. Es creen un món no-real, es pensen que tots són borratxos, que tothom es divorcia… També passa al revés, quan els veiem a ells no els entenem, però dir que ets de Barcelona i parlar del Barça o Messi et pot solucionar molts problemes.
“Al final, el problema no és la religió, el problema és el que es fa en nom de la religió”
Després del front de Rakka, Puigdemont se’n va anar a Brussel·les i no va poder anar a Síria. Va estar fent campanya electoral i va anar a Rakka quan l’ofensiva ja havia acabat. Va poder veure una perspectiva diferent, quan la gent es començava a recuperar i tornava a casa seva. L’alcaldessa de Rakka tenia 28 anys i havia de governar una ciutat on els homes s’aixecaven dels bars quan ella entrava sense mocador. Queda molta feina per fer, però les dones més liberals que durant aquests anys han callat per por, ara tenien acudits sobre aquella etapa. “Si un extraterrestre les hagués vist des de dalt (tapades) s’hagués pensat que era una ciutat plena de mosques.” Fumaven només per reivindicar que podien fumar.
Les dones d’allà també necessiten veu. A Síria, per exemple, en els camps de refugiats presons, on hi havia dones i fills dels combatents, només van poder entrar les dones. Els temes de dones només són per les dones.
Si us voleu dedicar a això i us fa il·lusió, feu-ho, és la millor carrera del món. Que no us faci por agafar un avió i enviar un mail als directors dels mitjans per començar. Es fa picant pedra.
Comentarios
Publicar un comentario