CLAU DE GÈNERE

En aquest apartat coneixerem a dues periodistes de renom implicades en el sector per aportar el seu granet de sorra. La seva àmplia experiència viatjant i comunicant els permet ser dures i crítiques amb el sector.

ROSA MARÍA CALAF - "Explicar històries, siguin bones o dolentes"

Comptem amb la presència de Rosa María Calaf, periodista catalana de gran reconeixement i que, entre altres dades sorprenents, ha visitat tots els països del món menys 13.

 "El periodisme com a columna de construcció social"

Aquesta és una de les frases més remarcables que ha dit Rosa María Calaf durant la seva ponencia, just abans d'animar a les noves generacions de periodistes a explicar històries, fossin bones o dolentes.

Però rebobinem una mica: Calaf ha començat fort argumentant que, quan es viatja, el més important és tenir humilitat i voluntat d'aprendre d'allí on viatgem i sobretot, de les persones que hi viuen. Ha remarcat també la importància dels mitjans locals, i els ha descrit com la font d'informació més valuosa que hi pot haver quan viatgem.

"Has de deixar molt clar el teu tipus d'interès"

Després de parlar sobre el seu rol com a periodista internacional, ha tocat parlar sobre la posició de la dona al periodisme, que ha acabat sent un monòleg sobre la dona al món. Calaf ha posat veu a allò que, per desgràcia, molts dels presents ja pensàvem o ens imaginàvem: les dones pateixen una situació d'injustícia mentre exerceixen aquest ofici, i això les obliga a anar més alerta a l'hora de fer la feina, sobretot quan es viatja, ja que ella s'havia vist "intimidada" per alguns homes a qui entrevistava només pel simple fet de ser amable o posar interès en allò que deien.  Tot i això, en la sessió de preguntes tant ella com la Lucía han animat a les futures periodistes a viatjar soles i sense por, sempre amb la idea d'explicar històries independentment del seu gènere o rol social.

"Som el pont entre persones i llocs distants i diferents" 

Amb aquesta frase ha conclòs els seus arguments sobre viatjar, i s'ha centrat més en el rol del periodista en l'actualitat. Segons ella, la informació políticament correcta és una cosa tòxica per l'ofici, i adverteix als futurs periodistes que l'escolten en què no caiguin en aquest tipus de contingut: "heu de donar els vostres arguments, siguin positius o negatius, per donar una informació de qualitat heu de donar a conèixer tots els elements", ha reafirmat. Creu, a més, que com a periodistes tenim l'obligació d'estar alerta davant aquests elements, sense els quals és impossible fer un periodisme de qualitat.

LUCÍA MBOMIO - "El món no és tan diferent"

També hem comptat amb la participació de Lucía Mbomio, que és una periodista madrilenya especialment coneguda per haver treballar a "Españoles por el Mundo" i per col·laborar amb la comunitat en línia per a les dones afrodescendents coneguda com a Afroféminas.

"El temps és el pitjor enemic del periodisme"

Lucía Mbomio comença la seva xerrada amb la pressió de ser l'última ponent del dia. La primera informació que dóna és sorprenent: amb 38 anys ha visitat 38 països Això, diu, es deu al fet que ella tenia ganes d'un aprenentatge constant, de saber idiomes, cultures i d'explicar històries. "Per això em vaig fer periodista", declara. Tot i això, acaba reconeixent que actualment, i a causa de la seva enfeinada agenda, això d'explicar històries només ho fa en el seu temps d'oci, i li diu "trabajaciones".

"Quan pertanys a diferents mons, és difícil que et reconeguin en cap d'ells" 

Lucía reconeix que durant el seu trajecte a "Españoles por el mundo", va viatjar per gairebé tot el món en qüestió de 4 anys, i acaba aquest argument amb una reflexió: "el món no és tan diferent, no som tan diferents entre nosaltres." Tot i aquesta magnífica experiència, diu que sentia que treballava a contrarellotge, i creia que el periodisme que estava fent no tenia la qualitat suficient. A causa d'això, va decidir deixar el programa per tornar a viure a Malabo, d'on pertany originalment. Allí va sentir un conflicte intern, ja que la gent d'allà la gent la consideraven espanyola i aquí a Espanya la consideraven africana.

"El millor periodisme que he fet ha sigut durant una dictadura"

Explica que allí a Guinea va decidir treballar a la televisió estatal, i reconeix que, tot i ser una dictadura, va decidir "fer televisió del i pel poble". Va creure que la millor manera de lluitar contra la dictadura era entrevistant a gent del carrer per veure com era la seva vida, i, segons ella, va ser la millor experiència periodística que havia viscut mai. A més, reconeix que va tenir l'oportunitat de guionitzar la seva primera sèrie de dibuixos animats del país, i, tot i que a causa alguns errors tècnics no hem pogut presenciar aquesta sèrie, la seva descripció i alegria quan parlava d'ella ha sigut suficient per entendrir els cors de tots i totes els que estàvem presents a la sala.